Aportacions de la jardineria artística valenciana
Davant la pregunta realitzada per un professor de la facultat: Penses que València ha aportat alguna cosa a la cultura europea en el camp de la jardineria com a obra artística? La meua contestació va ser afirmativa. Aquesta afirmació està basada en les empremtes provocades per les diferents intervencions que els pobladors d'aquestes terres han deixat al llarg de la història, i de com aquestes han influït en l'exterior del territori valencià, tant des del punt de vista artístic com a científic. Per aquest motiu, i a pesar que pot allargar-se la meua exposició, realitzaré un breu recorregut per la història del jardí en el territori de l'actual País Valencià.
En primer lloc hauríem de matisar que s'entén històricament per jardineria dins de l'àmbit valencià, fins i tot anar més enllà i preguntar-nos què és un jardí de forma general. D'una banda, no hem d'oblidar que històricament els conceptes d'horta, hort i jardí tenen un significat similar dins del món àrab, cultura que va deixar una profunda empremta en aquest territori situat en la riba occidental del Mediterrani. D'altra banda. No és un jardí una ordenació del terreny controlada per l'ésser humà de forma deliberada? Certament ho és. Així, ens trobem davant una primera ordenació del terreny per part del món romà, la centuriació, que configurarà definitivament el territori d'aquestes terres, ja que aquesta, encara que amb modificacions, perviurà en el món àrab.
Centrem-nos aleshores en el significat del jardí àrab: L'origen del jardí musulmà apareix en la Bíblia, en la idea del Paradís:
"Va plantar Déu un jardí a l'Edén, a l'orient, i allí va posar a l'home a qui formara. Va fer brollar en ell de la terra tota classe d'arbres bells a la vista i saborosos al paladar, i al mig del jardí l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del ben i del mal. Eixia de l'Edén un riu que regava el jardí i d'allí es partia en quatre braços. El primer es deia Pisón, el segon es deia Guijón, el tercer Tigris i el quart Eufrates".
Gènesi 2, 8 a 14.
No obstant això, la predilecció dels musulmans pels jardins, té el seu origen en el Jardí-Paradís descrit en l'Alcorà:
"Els qui obeïsquen a Déu i al seu Enviat, Ell els introduirà en Jardins sota els quals flueixen rius, en els quals estaran eternament".
Sura 4, Aleya 13.
Un altre element que caracteritzava el jardí valencià àrab, i en general el de Al-Ándalus, és que es tractava d'un camp d'experiències botàniques, on aclimatar aquelles espècies portades d'orient, com la magrana o la palmera datilera. Aquesta idea serà imitada pels britànics i materialitzada en els Royal Botanical Gardens de Kew, sobre el Tàmesi, prop de Londres, a partir de 1759.
L'amor pels jardins, les flors i la naturalesa en general, va ser una constant a tot el món islàmic i especialment entre els andalusíes. Els poetes van deixar la seua empremta naturalista en la seua observació dels jardins i almunias que tant abundaven en al-Ándalus. Un poeta famós en aquest gènere va ser el valencià Abu Ishaq Ibrahim Ibn Jafaÿa de Alzira (1058-1138), al que cridaven al-annán (El Jardiner), per la seua dedicació a aquest tipus de poesies i perquè va ser especialista a descriure flors i jardins.
Després de la conquesta cristiana no es va produir una brusca ruptura, tant el xicotet jardí domèstic com el jardí paisatgístic de les grans propietats musulmanes van tenir la seua projecció en els jardins cristians. El misticisme dels xicotets jardins urbans musulmans es va projectar en els jardins cristians de simbolisme religiós. El xicotet jardí medieval es convertia en el centre d'una cosmogonia cristiana que es traçava en creu, dividint l'espai en quatre parts, com a metàfora dels quatre rius del Paradís (recordem allò exposat a l'inici sobre la simbologia del jardí àrab). Aquest tipus de jardí més emocional que racional va influir en els jardins posteriors en dos sentits: D'una banda com a pauta normativa per a les composicions simètriques dels jardins racionalistes barrocs i d'altra banda en l'intimisme malenconiós dels jardins romàntics del segle XIX.
El període comprés entre el món medieval i el Renaixement es revela com un moment d'esplendor, els monarques valencians desenvolupen un autèntic art de la jardineria. El jardí del Reial va adquirint una imatge nova de característiques intuïtives. Es mantenia el caràcter autòcton i la influència musulmana, però lentament s'anava introduint un esperit nou, una forma menys mística i més terrenal de gaudir de la naturalesa. De les narracions del viatger alemany Jerónimo Münzer, que va visitar la ciutat en 1494, es desprén que els jardins valencians eren excepcionals. Igual que els poetes musulmans del segle XII, Münzer compara els jardins de la ciutat amb el paradís terrenal.
Els reis cristians van saber valorar i conservar la brillant jardineria de la València musulmana que havia gaudit de fama internacional. Com a conseqüència, a partir del segle XIV, els jardins, jardiners i planters valencians adquireixen prestigi fóra del regne. Aquesta fama es veurà incrementada en el segle XV, no solament s'exportaven plantes i flors, fins i tot els mateixos jardiners havien de desplaçar-se grans distàncies, cridats per monarques i aristòcrates. Alfons el Magnànim va manar cridar als valencians Guillermo Guerau i Pedro Franch per dissenyar i plantar diversos jardins i horts amb el fi d'embellir la ciutat de Nàpols.
El següent pas és el jardí renaixentista. El jardí del segle XVI es fa humanista i heroic. El pare Juan de Mariana va descriure les hortes i jardins de València com molt frescos i viciosos en demesia. Això no obstant, de nou el pare Mariana compara els jardins valencians amb el paradís, però ara es tracta d'un paradís pagà.
El prestigi de la jardineria valenciana es va mantenir durant el segle XVI en l'exterior. Però el jardí havia deixat de ser un lloc per a la reflexió poètica i la meditació solitària, per a convertir-se en un lloc de sorpreses per a visitants cultes i passejos en companyia. La intimitat amb la naturalesa era substituïda pel seu control mitjançant l'aplicació de la tècnica.
A principis del segle XVII els jardins privats s'havien convertit en pleasure gardens, escenaris de festes i espectacles. Això no obstant, en la configuració interna de la ciutat es començava a acusar l'impacte de la Contrareforma. València s'omplia de convents i els seus xicotets jardins acabarien per influir en la jardineria dels habitatges privats. La frivolitat dels grans jardins aristocràtics donava pas a un nou concepte de jardí reduït, sobri i recollit.
Al llarg del segle XVII, possiblement com a conseqüència de la política, decau la jardineria a València. Les influències exteriors, ara presents, i la deixadesa de la monarquia deixen els jardins del Reial en un estat ruïnós. De fet, quan Felipe V va visitar València en 1719 el jardí va haver de ser completament restaurat.
Durant el segle XVIII va canviar l'actitud dels europeus enfront del paisatge, sobretot sota la influència del jardí pastoral francés i el jardí pintoresc anglés. La intervenció humana sobre el paisatge tendia a unificar els conceptes de paisatge natural, camp de cultiu i jardí, com a mitjà d'afermar la imatge del terratinent il·lustrat. A València, on històricament no havien existit aquests grans terratinents, aquella idea de jardí va ser depurada d'al·lusions a la literatura clàssica, a favor d'una valoració més pragmàtica del paisatge rural. Això no obstant, hem de recordar que durant l'Edat Mitjana, musulmans i cristians havien assumit la identificació entre paisatge agrícola i jardí. Però aquestes conviccions es van anar afeblint a mesura que s'afeblia la valoració religiosa de l'entorn. La millora dels camps de cultiu es va convertir en un repte per a molts valencians il·lustrats, però això suposava una ruptura respecte de l'anterior relació hort-jardí.
En el segle XIX la novetat més important va ser la projecció sistemàtica de jardins, avingudes i parcs públics. Però aquestes actuacions estaven sotmeses a interessos polítics i econòmics. D'aquesta forma s'expliquen les seues constants remodelacions segons els criteris de cada govern. Al llarg del segle XIX es construiran, ampliaran o reduiran els jardins amb la finalitat d'adaptar-se a les necessitats urbanístiques. Finalment, quan en el segle XX aquestes necessitats es tornen apressants, els canvis en la imatge de la ciutat es faran sempre a costa dels jardins públics.
Després d'aquest breu recorregut per la història de la jardineria valenciana, podem observar com aquesta ha anat per davant d'actuacions posteriors. Així, ens trobem que el jardí botànic anglés té el seu antecedent en l'experimentació del món àrab en el camp valencià, que les composicions simètriques que marcaran la pauta en els jardins barrocs prové del simbolisme religiós del jardí claustral de l'Edat Mitjana, del que també procedeix l'intimisme malenconiós del jardí romàntic del segle XIX. Finalment, una concepció històricament valenciana, la identificació entre els conceptes d'horta, hort i jardí es convertirà en el mitjà d'afermar la imatge del terratinent il·lustrat.
Enrique F. de la Calle
Bibliografía
- GRACIA, C.: Arte Valenciano. Ediciones Cátedra, Madrid, 1998
- SHAMSUDDÍD ELÍA, R.H.: El jardín en la tradición islámica, [en línea], [consulta: 4 de mayo de 2003]. <www.organizacionislam.org.ar/jardines.htm>.