Els promotors de l'art gòtic valencià
Els protagonistes de l'art del segle XIII i, pràcticament, durant tot el gòtic són els promotors. Els comitents pretenen deixar l'empremta del seu nom, de la seua persona, amb els seus encàrrecs. Per la seua banda l'artesà, el mestre, pertany a un estament inferior.
Posar un qualificatiu al personatge que encarrega les obres artístiques resulta, si més no, complicat. L'apel·latiu de mecenes resulta totalment impropi. Els mecenes ofereixen els seus diners sense un interés directe i a València els promotors sí que tenien un interés social concret. Promotors o clients seria, segons les paraules de Joaquín Yarza, la forma més correcta d'anomenar-los. El terme promotor ens parla d'un impuls genèric més interessat. És cert que, en algun cas en la relació client-artesà, el promotor va mostrar certa preferència per algun artesà o artista, però aquest mai va arribar a gaudir d'una relació tan propera amb el seu patró com per a ser considerat un membre de la seua família; ni residia en el seu palau, ni era mantingut econòmicament per la seua sola perícia amb el punxó, els pinzells o el compàs. Ni la pintura, ni l'escultura, ni l'arquitectura, ni els seus artífexs eren mereixedors d'aquestes atencions.
Dins de l'estament de la noblesa, el primer promotor va ser el rei i la seua família. Aquest estament laic, la noblesa, semblava tindre durant el gòtic un major refinament i gust estètic. Malgrat això, resulta absurd suposar que allò fóra una regla general. En el cas de Jaume I no podem dir que fora dels més interessats en aquests aspectes estètics. Pere el Cerimoniós, lloat com a protector de les arts, es va moure entre el desig de realitzar empreses importants i les penúries econòmiques que amb freqüència ho van convertir en un mal pagador.
A la fi del segle XIV, la pintura valenciana s'obri a les aportacions de fora de la península. La situació de canvi es manifesta en tot el continent europeu però sobretot en les ciutats amb un procés de creixement important, fenomen que es dóna a València, que a més alberga durant llargues temporades els reis Juan I i Martín I. El paper del rei i la cort es converteix en un dinamitzador de l'art.
Durant el segle XV, Alfons el Magnànim va introduir el Renaixement en la corona d'Aragó i, per tant, en el regne de València. Inicialment el desig del rei era ser enterrat a València i va manar construir una capella per a custodiar el seu sepulcre i el de la seua esposa, la denominada Capella dels Reis en el convent de Santo Domingo a València. L'obra mostra una tècnica excepcional: la volta manca de nervis. Malgrat això, l'ambient que es respirava a Nàpols no solament resultava convenient per als seus propòsits polítics, sinó que també el va captivar de tal manera que va fixar allí la seua cort fins a la seua mort en 1458. A Nàpols va col·leccionar manuscrits humanistes i va contractar escultors italians, encara que també és cert que va manar cridar els jardiners valencians Guillermo Guerau i Pedro Franch perquè dissenyaren i plantaren diversos jardins i horts per a embellir la ciutat de Nàpols. Això va afavorir el transvasament de relacions entre els pintors de València i Sicília.
Per la seua banda, la noblesa valenciana compta amb uns recursos econòmics modests respecte a la noblesa castellana. Té un estil de vida en el qual no existeixen diferències entre les persones amb títol nobiliari i els burgesos rics, el comportament social de tots dos sectors era molt semblant. Els burgesos valencians imiten la noblesa i s'ajunten amb ella formant el que els historiadors han anomenat el patriciado urbano, format per nobles, mercaders i banquers d'alt nivell. Aquests personatges s'emparenten i pretenen portar el mateix nivell de vida que els nobles. Per exemple, en un retaule de 1468, del pintor Bartolomé Bermejo per a Antoni Joan Senyor de Tous, apareix en la taula central sant Miquel vencent el drac i, al costat d'ell, agenollat amb un llibre obert en les mans pels sants penitencials, apareix el retrat del donant. Una mica més tard un mercader italià, Francesco della Chiesa, encarrega a Bermejo un retaule dedicat a la Verge de Montserrat. Podem comparar com es representa a un noble i a un mercader, tots dos agenollats amb un llibre obert, en els detalls es reconeix al cavaller per l'espasa i perquè porta més joies, però tots dos porten el mateix bonete. La imatge del mercader és més austera, la qual cosa no significa que aquest no fóra més ric que el cavaller.
Un altre estament important com a promotor d'obres artístiques en el Regne de València al segle XIV és el dels gremis professionals o confraries. Els seus principals encàrrecs eren de tipus moble: escultures, retaules i peces litúrgiques per a les seues capelles.
L'arquitectura civil a mitjan segle XIV adquireix importància atesa pels Consellers de la Vila, sobretot ponts i muralles. En la ciutat de València, es va portar a terme una notable reforma urbana consistent en una nova tanca. La muralla, construïda sota la responsabilitat de la fàbrica de Murs i Valls, tenia dotze portes de les quals deu eren de nova planta. La mostra més important d'aquest tipus de construcció és el Portal dels Serrans, lloc per on feien la seua entrada els reis. A la fi del segle XIV aquesta construcció representava a la ciutat. Quant a muralles el que avui queda més palesa és la de Morella. També va ser responsabilitat d'aquests organismes municipals la construcció d'edificis, entre ells hem de destacar la Llotja de València o la Casa del Consell de Catí.
Finalment esmentar a l'estament religiós. Els seus principals promotors van ser els bisbes, encara que no hauríem d'oblidar que amb freqüència es tractava de personatges de l'alta noblesa amb béns patrimonials propis importants, mentalitat senyorial i bisbats que en realitat eren grans senyorius. A València destaca el bisbe Vidal de Blanes, que a mitjan segle XIV va establir la primera càtedra de teologia a València i posseïa una biblioteca particular de la qual destaca un llibre de cerimònies de bisbes il·lustrat amb miniatures de luxe. El sepulcre de Vidal de Blanes es troba en la catedral de València, en ella va construir l'aula capitular, Capella dels Àngels, que va ser on es va establir la càtedra de teologia. Amb la seua volta estavellada és una de les contribucions arquitectòniques més importants realitzades en el segle XIV. També cal destacar a la família Borgia, Alejandro VI va ser la seua figura més important.
Un altre capítol important dins de l'àmbit religiós és el protagonitzat per les noves Ordes mendicants: carmelites, agustins, dominics i franciscans. Destaca la figura del dominic Sant Vicent Ferrer, els seus sermons definien un món de referències que posteriorment apareixeran pintades pels artistes. També podem parlar de Francesc Eiximenis, franciscà que va influir a través dels seus textos i escrits. A més dels convents i les seues respectives esglésies, l'acció d'aquestes Ordes es va estendre a retaules, escultures, sepultures, sepulcres, etc. La noblesa els va escollir, en moltes ocasions, com a lloc d'enterrament. Un exemple d'això és el doble sepulcre dels Boïl en l'aula capitular del convent de Santo Domingo de València.
Una vegada exposats els qui van ser els promotors repassem com va ser la seua contribució a l'art gòtic a València. Per a conéixer aquest punt és fonamental la lectura dels contractes. A través d'ells podem observar que ni el pintor, ni el mestre d'obres, ni l'orfebre amb les aptituds necessàries per a innovar formalment o compositivament en les seues respectives àrees de treball ho van tenir fàcil. El seu major obstacle era la inclinació de bona part de la clientela als models tradicionals. Molt pocs es van arriscar a patrocinar treballs que s'allunyaren dels patrons estandarditzats. La cerca de prestigi per part del promotor rares vegades va estar absent i per a materialitzar-la el més segur era sol·licitar a l'artista la reproducció o repetició d'una obra d'èxit contrastat.
La pintura, d'acord amb les dades, va ser on el pes dels models tradicionals va ser major. Resulta relativament fàcil trobar clàusules en els contractes on el client sol·licitava expressament al pintor la còpia total o parcial d'una obra concreta. També en l'arquitectura, l'orfebreria o l'escultura apareixen comportaments semblants.
La contínua demanda d'obres similars en la seua aparença a unes altres ja existents, evidencia el triomf de determinats models pictòrics, escultòrics o arquitectònics en el mitjà valencià. Aquest fenomen revela la total subjecció del mestre als dictats de la clientela i les dificultats existents per a acceptar qualsevol innovació.
Enrique F. de la Calle
Bibliografía
- YARZA, J., Baja Edad Media: los siglos del gótico. Madrid (Sílex), 1992
- FALOMIR FAUS, M., Arte en Valencia, 1472-1522. Valencia (Generalitat Valenciana), 1996.
- GRACIA, C., Arte valenciano. Madrid (Cátedra), 1998.
- ZARAGOZA CATALÁN, A., Arquitectura gótica valenciana. Siglos XIII-XV. Valencia (Generalitat Valenciana), 2000.